Els lectors dels viatges a peu de l'Espinàs es troben ara amb un  canvi radical, tant d'escenari geogràfic com d'història cultural. Per  primera vegada, Josep M. Espinàs ha sortit de l'àmbit de les terres de llengua catalana i s'ha posat a caminar per Castella.  Espinàs no ha anat a visitar la Castella monumental i turística. Ha decidit endinsar-se en els petits poblets del páramo de Sòria, la  Castella profunda, on ja hi ha més silenci que veus. Sortint de Garray,  l'escriptor ha fet camí per un itinerari de noms antics: Hinojosa de la  Sierra, Langosto, Derroñadas, el Royo, Vinuesa, Molinos de Duero, Aldehuela, Calatañazor, la Mallona, la Cuenca  Villaciervitos,  Fuentetoba, Carbonera de Frentes, Golmayo... i el viatge acaba en el turó de les runes de Numància. Espinàs escriu al pròleg: «El lector s'adonarà de la impressió que ha  produït en mi la profunda i lenta immersió en el paisatge d'aquesta  Castella que, als mil metres d'altitud, és un immens tapís de colors  fascinants, d'un caràcter molt fort, una terra que respira amb les olors més penetrants i subtils». Diu Miguel Delibes, a Diario de un cazador, que a l'home  d'avui «li calen cames i paciència, l'home d'avui no sap  esperar». Com  a caçador d'imatges i de paraules al vol, Espinàs es mou com Delibes, i  en la paciència de saber esperar aconsegueix  el miracle que passin coses.